dimecres, 29 de gener del 2014

S'alça el teló: ¡Ací no paga ni Déu!






¡Ací no paga ni Dèu! és una obra teatral de Dario Fo (1926-), actor i escriptor italià, que ens proporciona una divertida lectura a través d'aquesta obreta còmica. Basada en fets reals, conta com durant una època de greu crisi econòmica a Italia, en una xicoteta població, unes dones indignades es porten coses d'un supermercat sense pagar. Antonia és una d'elles, i farà allò que calga (inclús passar més d'un compromís), per tal d'amagar-ho al seu home.
Us fiquem un tastet...


ACTE PRIMER

Escena Primera


Entra Antònia, seguida per Marga. Vénen carregades amb unes bosses plenes de menjar que deixen damunt la taula.

ANTÒNIA. ¡Ai, Margarida, filla gràcies per ajudar-me!

MARGA. A mi, màgradaria saber d'on has tret els diners per a comprar tant de menjar. Ahir et queixaves que no et quedava ni un duro.

ANTÒNIA. Ja t'ho he dit. M'ha tocat tot en el "carro-cupó". I en el detergent m'he trobar una moneda d'or.

MARGA. ¿Si, si?¿Una moneda d'or...?

ANTÒNIA. ¿No t'ho creus?

MARGA. No, me'n vaig. Adéu.

ANTÒNIA. Ai, no. Espera, que et contaré la veritat. Tanca la porta, ¡tanca!

MARGA. (Tanca) ¡Vinga, conta-m'ho!

ANTÒNIA. Mira, resulta que he anat al supermercat i me l'he trobat plé de dones que protestaven per l'augment dels preus. I el director, per calmar-les: "que jo no puc fer res; és la direció qui estableix els preus i ha decidit apujar-los..." "¿Amb permís de qui?, li preguntaven. "Amb el permís de ningú. Perquè és legal: lliure comer´, lliure competència". "¿Lliure competència?¿Amb qui? ¿Amb nosaltres?¿I haurem d'aguantar-nos sempre? La bossa o la vida, ¿no?". "¡Bandolers!¡Desvergonyits!", vaig cridar jo i, de seguida, em vaig amagar.

MARGA. Ben fet.

ANTÒNIA. En això, una dona va i diu: "¡Ja n'hi ha prou! Des d'ara, els preus els fixarem nosaltres: pagarems el mateix preu que l'any passat. I si algú es posa farruc, comprarem debades. ¿Está clar? ¡No cal parlar-ne més!" Si hagueres vist el director... Es va fer blanc com la neu. "¡Esteu boges!¡Cridaré la policia!". I se'n va anar com una fletxa, cap a la caixa, a telefonar... Però el telèfon no funcionava; algú havia tallat el fil. "¡Per favor, per favor! Facen el favor de deixar-me passar, he d'anar al meu despatx." Però no podia passar perquè totes les dones l'havíen rodejat. I, clar, començà a empentar la gent i una dona va fer el paperot: que li havia fet mal i es va deixar caure a terra, tan llarga com era.

[...]
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...