dimecres, 11 de juny del 2014

S'alça el teló... Ja hi tinc un peu. Sainet en tres actes, de Joan Brossa


Il·lustració de Nadia Juschuk
Joan Brossa (1919-1998) fou un escriptor i poeta català, conegut sobre tot pels seus poemes visuals. Però en té més publicat en altres gèneres, com el teatre. Podeu coneixer-lo millor a ell i la seua obra a la web dedicada a l'escriptor.

Açí us presentem un fragment de l'inici d'un sainet titolat Ja hi tinc un peu, obra que podeu llegir completa a la Biblioteca de Cocentaina.



PRIMER ACTE

ESCENA I

Carrer curt. Un acròbata fa exercicis dalt d'un trapèzi. Una xicota avança a les palpentes amb una bena als ulls. De sobte es desprèn el trapezi. Ella ofega un crit. Entre tot de pallassos i es dirigeixen cap al cos inert de l'acròbata. Baixa al davant un carrer idèntic.
 

ESCENA II

Per la dreta, Carme i Quimet disputant-se. Ell porta un escaquer sota el braç.

QUIMET: Tots al soterrani!

CARME: Punt per punt.

QUIMET: Fuig!

CARME: Tres a la matinada.

QUIMET: Saturat del llit hi corro al darrera.

CARME: Un pal de telèfon ha caigut.

QUIMET: I jo no em puc abstreure.

CARME: Ho sento, no tinc ganes de plorar.

QUIMET: Carme, jo estic disposat a oblidar tot el que ens ha succeït; però, ja ho pots comprendre, en una pujada, és natural de fer-hi graons.

CARME: Faré marxa, de nit, a l'illa de les branques.

QUIMET: Hi ha moltes menes de dames.

CARME: Per mostra, n'hi ha prou amb un botó. (Es treu una carta de la pitrera.) Mira. Ratlles tortes, lletres embrollades, traços rars i mogut

QUIMET: Maneres de remar...

CARME: (es desa la carta): Que no.

QUIMET: Però escolta'm... escolta quina multitud d'afectes prodigiosos. Carme, si jo hagués sabut que podies venir, si ho hagués sabut, hauria tornat aplaudiments els xiulets d'aquells coets que encenien rams a l'ombra; i, a l'hora de menys soroll, t'hauria ajudat a obrir el piano.

CARME: Qui no s'atreveix a judar-s'ho tot d'un cop, o no té gaire mèrit o tem massa la sort.

QUIMET (per ell mateix): La sirena és meitat dona i meitat peix.

CARME: Podies suposar que jo vindria.

QUIMET: Jo! En això acaba el conte! Però, vejam: com? Ja saps prou que ton pare, fins a arribar al peu de les cases, no em va explicar el teu cas, el cas del volcans de cintes. Ah! Catalunya té milions d'habitants, però la terra, des d'una estrella, és gairebé imperceptible.

CARME: En aquell moment teníem visites, i ja comprendràs que, a la bola de neu, no podia deixar d'indicar-hi amb una mica de fang els ulls, la boca i el nas.

QUIMET (irònic): Tres ametistes. dos safirs. Quatre perles.

CARME: I a tu, què t'importa?

[...]
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...