Aquest estiu ens deixava una de les escriptores més importants que ha tingut el nostre país, Ana María Matute. Nascuda a Barcelona el 1925, dins d'una familia burguesa catalana, va viure la seua infantessa entre la capital catalana, Madrid i el poble dels seus avis a La Rioja. Als onze anys va patir també l'esclat de la Guerra Civil Espanyola i les seues conseqüències tràgiques. Tot això es vorà reflectit d'una o altra forma en les obres literàries de l'escriptora.
En referència a la seua obra, el 1976 va ser proposada per al Premi Nobel de Literatura i el 1984 va guanyar el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil. El 1996 la van triar per ocupar el seient de la lletra K a la Reial Acadèmia Espanyola. A aquests premis s'afegeixen posteriorment el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles el 2007 i el 2010 el Premi Cervantes.
Les seues obres han estat traduïdes a més de 23 idiomes i ha escrit tant per a lector adult com infantil i juvenil.
Una de les obres d'ella que podeu llegir a la Biblioteca de Cocentaina és Paraíso inhabitado, una obra on la veu narrativa principal és una xiqueta i explica amb la mirada infantil i innocent allò que l'envolta, i on cap la màgia. Comença així:
"Naci cuando mis padres ya no se querían. Cristina, mi hermana mayor, era por entonces una jovencita disciplicente, cuya sola mirada me hacía culpable de alguna misterisa ofensa hacia su persona, que nunca conseguí descigrar. En cuando a mis hermanos Jerónimo y Fabián, gemelos y llenos de acné, no me hacían el menor caso. De modo que los primeros años de mi vida fueron bastante solitarios.
Uno de mis recuerdos más lejanos se remonta a la noche en que vi correr al Unicornio que vivía enmarcado en la reproducción de un famoso tapiz. Con asombrosa nitidez, le vi echar a correr y desaparecer por un ángulo del marco, para reaparecer enseguida y retomar su lugar; hermoso, blanquísimo y enigmático.
Nunca supe por qué razón el Unicornio había intentado escapar del cuadro y durante mucho tiempo me intrigó, y aún me atemorizó un poco. Por aquellos días yo no debía de tener más de cinco años - quizá sólo cuatro -, pero ese recuerdo tiene un lugar relevante entre los primeros de mi vida (...)".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada